El que ens ofereix la psicologia avui en dia sembla evident que no està dissenyat pensant en nosaltres, les persones autistes. Normalment, les teràpies s’enfoquen a resoldre els nostres problemes de comunicació, de socialització i, en definitiva, a tractar els nostres símptomes. Freqüentment, sembla que els psicòlegs creuen que la seva tasca és explicar-nos, en molts casos des d’una postura paternalista, com som i com funcionem, i per què aquesta manera de ser i de funcionar ens ha causat tants problemes en el transcurs de la vida: perquè la nostra manera de fer no és prou funcional. El més habitual és que els psicòlegs vulguin ensenyar-nos què és l’autisme, quines coses de nosaltres són autistes i ens diguin com hem de sentir-nos i definir-nos respecte a això (p. ex.: quan ens diuen que ens hem d’anomenar “persones amb autisme” o “tea”, en comptes d’”autistes”; quan ens parlen amb una pretesa actitud d’empoderament que en realitat només vol dir “ aprèn quin és el teu lloc dins la societat: tu no ets com nosaltres”).
Des del principi de la història de la psicologia, les persones autistes hem estat descrites exclusivament des del punt de vista de la neuronorma i, com a conseqüència inevitable, se’ns ha deshumanitzat. El nostre comportament s’ha entès com la nostra manera innata de ser, sense tenir en compte que el comportament és també una resposta a l’entorn. Se’ns ha estudiat sempre comparant-nos al que es considera humà i adequat, es a dir, la neuronorma. Però la realitat és que l’èsser humà no té una manera correcta d’existir: totes ho són.
Les persones autistes som molt més que els nostres comportaments en un context determinat (quasi sempre opressor) i, sobretot, som molt més que les lectures que els neurotípics hagin fet d’aquests. L’única manera d’entendre què és l’autisme i com funciona és deixant d’interpretar i de treure conclusions basades en prejudicis i començar a escoltar amb honestedat i sense qüestionar. Entendre la realitat que hi ha darrere dels considerats símptomes és fonamental per entendre i ajudar les persones autistes.
A mode d’explicació il·lustrativa del desajust entre l’explicació de la psicologia i la realitat dels autistes, hem analitzat el DSM-5, l’última versió del manual de criteris diagnòstic, defineix l’autisme de la següent manera. En negreta posem la nostra opinió:
A. Deficiencias persistentes en la comunicación social y en la interacción social en diversos contextos, manifestado por lo siguiente, actualmente o por los antecedentes (los ejemplos son ilustrativos pero no exhaustivos): *
[ No són deficiències, només necessitem comunicar-nos de manera diferent. És injust considerar que només hi ha una manera de comunicar-se. Evidentment hi ha problemes de comunicació entre persones que es comuniquen diferent. Considerar que els altres són els qui ho fan malament i que, per tant, tenen una deficiència mostra una estructura de poder opressora.]
1. Las deficiencias en la reciprocidad socioemocional varían, por ejemplo, desde un acercamiento social anormal y fracaso de la conversación normal en ambos sentidos pasando por la disminución en intereses, emociones o afectos compartidos hasta el fracaso en iniciar o responder a interacciones sociales.
[ Els autistes no tenim deficiència en la reciprocitat socioemocional, simplement, ens expressem diferent. No compartir interessos, emocions i afectes o no viure’ls o mostrar-los de la mateixa manera no fa que tinguem una deficiència o que això sigui un problema. D’altra banda, és normal que, quan les respostes que rebem dels neurotípics són de rebuig, desenvolupem por i ansietat per socialitzar.]
2. Las deficiencias en las conductas comunicativas no verbales utilizadas en la interacción social, varían, por ejemplo, desde una comunicación verbal y no verbal poco integrada pasando por anomalías del contacto visual y del lenguaje corporal o deficiencias de la comprensión y el uso de gestos, hasta una falta total de expresión facial y de comunicación no verbal.
[ De nou, ens trobem amb què els autistes ens expressem diferent a tots els nivells i, degut a la falta de comprensió per part de les persones neuronormatives, se’ns titlla de deficients.]
* Nota: sobre aquest tema, veugeu l’article https://intersectionalneurodiversity.wordpress.com/2017/11/19/new-research-suggests-social-issues-are-down-to-neurotypicals-more-than-autistics/ i l’estudi citat en aquest, https://www.nature.com/articles/srep40700
B. Patrones restrictivos y repetitivos de comportamiento, intereses o actividades, que se manifiestan en dos o más de los siguientes puntos, actualmente o por los antecedentes (los ejemplos son ilustrativos pero no exhaustivos):
[ Les estereotípies tenen una funció, i no són comportaments repetitius, són expressió, comunicació de sentiments, emocions, necessitats, etc. Són tan vitals pels autistes com el llenguatge no verbal neurotípic pels neurotípics.]
1. Movimientos, utilización de objetos o habla estereotipados o repetitivos (p. ej., estereotipias motoras simples, alineación de los juguetes o cambio de lugar de los objetos, ecolalia, frases idiosincrásicas).
[ Això són stims, és una manera de jugar i de relacionar-nos amb el món, de comprendre’l, de formar-ne part, d’autorregular-nos. Privar un nen autista d’això és com privar un nen neurotípic del seu joc natural i dels seus mecanismes de reconfort.]
2. Insistencia en la monotonía, excesiva inflexibilidad de rutinas o patrones ritualizados de comportamiento verbal o no verbal (p. ej., gran angustia frente a cambios pequeños, dificultades con las transiciones, patrones de pensamiento rígidos, ritua- les de saludo, necesidad de tomar el mismo camino o de co- mer los mismos alimentos cada día).
[ En la majoria de casos, això és fruit de l’ansietat que provoca en els nens i adults autistes o bé l’estrés sensorial o bé el fet de veure’ns coaccionats i aïllats, totalment incompresos i rebutjats, pels pares, germans, amics, professors, companys de classe, psicòlegs.]
3. Intereses muy restringidos y fijos que son anormales en cuanto a su intensidad o foco de interés (p. ej., fuerte apego o preocupación por objetos inusuales, intereses excesivamente circunscritos o perseverantes).
[ El nostre cervell és més detallista i sensible que el dels neurotípics. No hi ha res dolent en això.]
4. Hiper- o hiporeactividad a los estimulos sensoriales o interés inhabitual por aspectos sensoriales del entorno (p. ej., indiferencia aparente al dolor/temperatura, respuesta adversa a sonidos o texturas específicos, olfateo o palpación excesiva de objetos, fascinación visual por las luces o el movimiento).
[ Això explica moltes estereotípies, jocs inusuals i interessos restringits. De nou, no és res dolent.]
C. Los síntomas han de estar presentes en las primeras fases del período de desarrollo (pero pueden no manifestarse totalmente hasta que la demanda social supera las capacidades limitadas, o pueden estar enmascarados por estrategias aprendidas en fases posterio- res de la vida).
[ No tenim més capacitats limitades que els neurotípics, simplement, les que s’exigeixen són capacitats neurotípiques, i els autistes tenim capacitats autistes. Tots els éssers vius tenen capacitats limitades, el problema que tenim els autistes és que l’entorn no s’adapta a les nostres, sinó a la neuronorma, i ens exigeix coses que no ens pertoquen.]
D. Los síntomas causan un deterioro clínicamente significativo en lo social, laboral u otras áreas importantes del funcionamiento habitual.
[ No són símptomes, i el deteriorament el causa la societat molt exclusiva, que ens rebutja, no pas la nostra manera de ser.]
E. Estas alteraciones no se explican mejor por la discapacidad intelectual (trastorno del desarrollo intelectual) o por el retraso global del desarrollo. La discapacidad intelectual y el trastorno del espectro del autismo con frecuencia coinciden; para hacer diagnósticos de comorbilidades de un trastorno del espectro del autismo y discapacidad intelectual, la comunicación social ha de estar por debajo de lo previsto para el nivel general de desarrollo.
[ En molts casos, es considera que els autistes no verbals o semi verbals tenen discapacitat intel·lectual, quan en realitat, no és així. Exemples: Carly Fleischmann, Emma Zurcher-Long, Lysik’an, Amelia Baggs, Jasmine O’Neil, entre molts altres – https://theconversation.com/clinicians-make-mistakes-about-intellectual-impairments-as-new-rett-syndrome-findings-show-95085%5D
Viure durant molts anys en un entorn que, encara que ignori que ets autista, està constantment negant-nos el que necessitem i forçant-nos a fer coses perjudicials per a nosaltres, amb l’excusa de fer-nos persones presentables i normals i de preparar-nos pel món real, acaba generant molts problemes i conflictes en la persona autista. És per això que la gran majoria de persones autistes tenen problemes d’identitat, problemes amb l’autoimatge, grans nivells d’ansietat, depressió, dissociació, tendència suicida, trastorns de la personalitat, TEPT, TCA, problemes de conducta, etc.
Quan una persona decideix buscar l’ajut d’un psicòleg, es troba que només ofereixen una teràpia des d’un punt de vista cognitiu-conductual orientada a ajudar-lo a resoldre el seu autisme. Aquest tipus de teràpia com a únic enfoc davant les persones autistes és altament nociu, perquè deixa la persona sense opció per entendre i tractar allò que realment necessita, i l’obliga a centrar-se en coses que encara augmenten més el trauma i l’abús que pateix.
La teràpia que necessitem els autistes és per tractar les conseqüències d’haver patit abús continuat: haver desenvolupat trauma complex, que molt sovint passa desapercebut perquè no s’ajusta a allò que els psicòlegs han descrit com a trauma.
ESPAI NEURODIVERS 